25 anys del fitxatge que va canviar el futbol: Luis Figo al Reial Madrid
"Si guanyo les eleccions, Figo serà jugador del Reial Madrid. I si no ho porto, pagaré jo mateix l'abonament de tots els socis."
Amb aquesta frase, llançada com un desafiament durant la campanya electoral del 2000, Florentino Pérez va posar el món del futbol de cap per avall. En aquell moment, Florentino era un personatge gairebé desconegut a l'entorn futbolístic, un empresari amb fama de “tauró” dels negocis, però sense trajectòria als despatxos del futbol. Per a molts socis, era un venefums, un intrús sense possibilitats de vèncer el totpoderós Lorenzo Sanz , el president que acabava de guanyar la Champions del 2000 i que ja havia tornat el Reial Madrid al tron europeu el 1998.
Aquell estiu del 2000, ningú no podia imaginar que el fins aleshores “senyor de les obres” acabaria protagonitzant el fitxatge més mediàtic, polèmic i determinant de la història del futbol: el traspàs de Luís Figo , capità i emblema del FC Barcelona, a l'etern rival.
L'ídol del Barįa
Figo no era un jugador qualsevol. Al Barça, on havia arribat el 1995 procedent de l'Sporting de Lisboa, havia esdevingut el capità, líder i ànima de l'equip. El seu carisma, tècnica i entrega ho havien fet intocable per a l'afició culer, i fins i tot comptava amb una cançó personalitzada: “no paris Figo, Figo, no paris Figo, Figo” . A més del seu lideratge al camp, el portuguès era peça fonamental al vestidor i tenia bones relacions amb tots els futbolistes; fins i tot va fer Josep Guardiola , “el seu germà”, padrí d'una de les filles.
Amb el Barça va conquistar dues Copes del Rei, dues Supercopes d'Espanya, una Recopa i dues Lligues, i es va convertir en el referent, juntament amb Rivaldo , del Barça d'aquells anys. Era l'hereu natural del lideratge que havien deixat figures com Guardiola o Stòitxkov . Al Camp Nou, Figo era més que un jugador: era la bandera d?un projecte. Per això, quan van començar els rumors de la seva possible sortida, ningú no els va donar credibilitat. Com se n'anava el capità a l'etern rival? Era una cosa impensable. Ell no podia fer això… si fins i tot es va atrevir a cantar allò de “blancs ploraners, saludeu els campions” en la celebració d'un títol culer!
El fitxatge més polèmic de la història
Florentino Pérez havia dissenyat una estratègia mestra per guanyar les eleccions. Sabia que amb promeses buides no podia competir amb Lorenzo Sanz, que es presentava com el president que havia tornat al club al capdamunt d'Europa amb les Copes d'Europa del 1998 i el 2000. Així que va apostar per una cosa més gran: assegurar el fitxatge de la gran estrella del Barça.
En secret, Pérez va negociar amb José Veiga , representant del portuguès, i la llegenda diu que va dissenyar un contracte privat amb una clàusula brutal: si Florentino no guanyava les eleccions, pagaria ell mateix una xifra milionària a Figo. Però si guanyava, el jugador havia de signar amb el Reial Madrid. La mateixa llegenda sosté que Veiga i Figo van prendre aquest senyor d'ulleres i veu repel·lent com un autèntic mindundi .
El 16 de juliol de 2000, Pérez va guanyar les eleccions, i el 24 de juliol, el Bernabéu va explotar: Luís Figo era presentat com a nou jugador del Reial Madrid per 60 milions d'euros , el fitxatge més car de la història en aquell moment.
La reacció del Camp Nou
El traspàs va ser una autèntica traïció per als culers. L'heroi, el capità, havia creuat la línia vermella més gran del futbol espanyol.
Des que Florentino havia pronunciat la seva frase demolidora, l'entorn dels dos clubs va viure en una autèntica tempesta d'incertesa, tots dos immersos en processos electorals. A sobre, un dels periodistes de Barcelona més propers a Figo va interrompre les vacances per aconseguir una entrevista exclusiva en què el futbolista assegurava rotundament que no fitxaria per l'etern rival i que seguiria vestint la samarreta blaugrana. Fins i tot apareixia somrient a les fotografies posant amb la samarreta del Barça. Uns dies més tard, es consumava la traïció.
L'afició culer no se'l va perdonar mai. El punt àlgid de tota la tensió arribaria el 26 d'octubre del 2000.
26 d'octubre de 2000: La nit del garrí
Mai abans un Clàssic no havia estat tan esperat, tan tens i tan carregat d'odi com aquell Barcelona–Reial Madrid. Les setmanes prèvies al partit van ser un autèntic bullidor:
-Les portades de la premsa esportiva catalana no donaven treva, amb titulars que parlaven de “traïció” i “enemic públic”.
-Els programes d'opinió, tant a Catalunya com a Madrid, alimentaven la morbositat dia rere dia, amb Figo com a protagonista absolut.
-Ràdios, tertúlies i columnes van convertir el retorn del portuguès al Camp Nou en una batalla emocional, gairebé política.
La tensió a l'estadi era evident. Aficionats blaugranes portaven bitllets falsos amb la cara de Figo , anomenant-lo “pesseter”, mentre pancartes incendiàries anunciaven una rebuda hostil sense precedents.
Altres llegendes culers com Schuster o Laudrup havien canviat el Barça per Madrid, però l'aficionat culer considerava que ells en tenien els motius. Això de Figo, però, va ser la gran traïció.
Un ambient irrespirable
Des de l'escalfament es percebia una cosa diferent. El clima era irrespirable, una barreja de soroll ensordidor, insults i objectes volant des de la grada. Cada cop que Figo tocava la pilota, una onada d'esbroncades i xiulets recorria l'estadi com un rugit salvatge.
Durant el matx, la gespa del Camp Nou es va convertir en un camp de batalla simbòlic:
- Una ampolla de JB , llançada des de la grada, va quedar com a símbol de la ira d'alguns aficionats.
- El famós cap de garrí , llançat quan Figo es disposava a treure un córner, va fer la volta al món.
- Bitllets falsos amb la cara del portuguès van cobrir l'àrea.
Era una imatge lamentable per al futbol, reflex de la fractura emocional que havia provocat el traspàs.
El partit i el naixement d¿un líder
El resultat final va ser 2-0 a favor del Barcelona , amb gols de Luis Enrique i Simão . No obstant, el marcador va ser el menys important.
El que és veritablement important va ser que, en aquell context de guerra, va sobresortir un nom propi: Carles Puyol.
Aquella nit, el jove defensa del planter es va encarregar de marcar Figo, mostrant una urpa i concentració que van sorprendre tothom. El seu impecable marcatge no només va frenar el portuguès, sinó que li va donar la confiança necessària per assentar-se a l'onze titular. Aquest dia va començar el camí de Puyol cap a la llegenda, convertint-se anys després en un dels capitans més emblemàtics de la història culer.
Figo al Reial Madrid
Un cop al Madrid, Figo es va convertir en la pedra angular del projecte “Galàctic” .
En la primera temporada, va guanyar la Lliga i va ser guardonat amb la Pilota d'Or (2000) , un premi conquerit en part per la temporada anterior al Barça i per la seva espectacular Eurocopa.
Al costat de Zidane , Raúl , Ronaldo , Beckham i Roberto Carlos , va formar un dels equips més mediàtics i espectaculars de la història. Les seves galopades i centres mesurats van ser claus a la Champions del 2002.
Amb el temps, Figo va adoptar un estil de vida i unes postures polítiques molt contràries al sentir majoritari del soci culer. La gomina, el patriotisme espanyol i la ideologia conservadora semblaven casar millor de blanc que de blaugrana. Aquell portuguès que abans aixecava fins i tot la burgesia catalana dels seus seients es va convertir, per a molts, en un Judes etern .
El llegat del fitxatge
El fitxatge de Figo no només va canviar el Reial Madrid: va canviar el mercat de fitxatges per sempre. Mai abans un capità del Barça havia fitxat per l?etern rival, i mai amb tanta polèmica.
A més, aquest moviment va convertir Florentino Pérez en alguna cosa més que un president: a l'arquitecte d'una nova era del futbol, on els grans contractes i les estrelles globals serien l'eix central. Aquell mindundi d'ulleres i de veu repel·lent es va convertir en l'home més poderós del futbol mundial.
25 anys després
Avui, 25 anys després, aquell fitxatge continua sent recordat com a punt d'inflexió. Florentino va passar de ser un desconegut a convertir-se en el president més reeixit en la història del Reial Madrid, i segueix, ferm al seu tron.
Figo, malgrat les crítiques inicials, és recordat com una llegenda a Chamartín i com l'home que va encendre la metxa dels “Galàctics”.
I si Figo li hagués dit que no a Florentino?
De vegades la història del futbol canvia per detalls minúsculs… bé, o per detalls de 60 milions d'euros . Però imaginem per un moment un univers alternatiu:
Florentino Pérez, després de perdre les eleccions, hauria passat a ser “el pallasso de les mil bufetades” , pagant de la butxaca les quotes de tots els socis i apareixent en programes com El Chiringuito com la mala sort de la història del Reial Madrid. Potser hauria tornat a l'asfalt de les carreteres i autopistes, jurant no tornar a trepitjar un estadi excepte per veure concerts de Julio Iglesias.
Mentrestant, Figo s'hauria quedat al Barcelona , driblant rivals i conduint l'equip de Gaspart a guanyar Lligues i Champions . En aquest univers paral·lel, Joan Gaspart , en lloc d'invertir a Petit i Overmars, s'hauria convertit en el president més visionari de tots els temps, amb una estàtua seva a les portes del nou Camp Nou que ell mateix hauria construït.
Figo hauria estat tan feliç a Catalunya que, juntament amb el seu “germà” Guardiola, s'hauria convertit en capdavanter del moviment independentista. Després de retirar-se, hauria ocupat un despatx al club, assessorant Messi, Ansu Fati i Lamine Yamal amb frases com: “El secret és saber dir que no” .
Però el futbol és així: tot va canviar per un insolent sí (bé, i per 60 milions de raons).