Nascut a Llavorsí (Lleida), a la seva pobra mare no li va quedar cap altra opció que deixar-lo en acollida al col·legi de La Salle de la Mare de Déu del Port de Barcelona amb tan sols 6 anys, i als carrers de la Zona Franca de la capital catalana va créixer Canito, jugant a futbol amb altres nens orfes i abandonats. De l'equip del col·legi passaria a la Penya Anguera en edat juvenil, d'allà a l'equip del seu barri, el Club Atlètic Ibéria, i després al CF Lloret, on en coincidir amb un altre Cano va ser batejat com a Canito.
El seu futbol era tan rebel i natural com la seva indomable personalitat. Va ser un defensa lliure, elegant com els de la seva època, però amb força, i amb una capacitat increïble per adaptar-se a altres posicions. A més, generava molt de perill quan jugava a prop del marc rival. Tot un comandant dels que ja no n'hi ha.
El 1975, l'Espanyol va decidir fitxar el jove Canito i cedir-lo al Lleida que jugava a Tercera perquè gaudís de minuts. Canito va mostrar el seu futbol a Lleida, i el seu caràcter díscol, les va tenir amb el seu entrenador i fins i tot es va embolicar a coques amb un periodista segons explica alguna crònica de l'època. La Tercera li va quedar petita, i per a la temporada següent ja es va posar a les ordres de José Emilio Santamaría al primer equip de l'Espanyol.
A la 77-78 va fer el servei militar a Cadis, ia l'equip groc va jugar aquella temporada en què se li recorda un bon marcatge a Cruyff al Camp Nou, on l'atrevit defensa fins i tot va gosar fer un barret al crac holandès. Va tornar després a l'Espanyol, per consolidar-se al conjunt periquito, i va arribar a ser internacional. Ladislao Kubala, el llavors seleccionador, va veure a Canito el seu Beckenbauer i anys després va afirmar que “ podia haver estat el millor lliure de la història del futbol espanyol” .
Tan apassionat en el terreny de joc com excèntric fora d'ell, fanfarronejava dels seus diners, que compartia generosament amb els seus amics i coneguts. Era capaç de canviar de cotxe cada mes, de núvia cada setmana i comprar-se roba nova cada dia, es va assemblar a una mena de George Best a l'espanyola, amb una mica menys de brillantor, un Robin Friday o pitjor, a l'època de l'Espanya kinki, en un Vaquilla futbolista com li van anomenar alguns.
El 1979 va fitxar pel Barça, encara que mai va oblidar l'Espanyol, es diu que fins i tot jugava amb la samarreta blanc-i-blava sota la blaugrana, i va ser criticat per la grada culer quan va celebrar un gol de l'Espanyol al mig del Camp Nou, en llegir-lo al videomarcador. Fins i tot se'n va anar de gira amb l'Espanyol quan encara era jugador del Barcelona. No es va entendre mai amb el Barça ni la seva afició, i va abandonar el club no sense abans fer un tall de màniga en resposta d'una xiulada després d'una expulsió contra el Lleida. Després va ser expedientat i va tornar a Sarrià, com a part del traspàs d'Urruti.
Va jugar també al Betis, casant-se a Sevilla, i després al Reial Saragossa, i als dos clubs va mostrar tant la seva inqüestionable tècnica com la seva falta de disciplina. Als 30 anys va començar el seu infern, va fitxar per Os Belenenses portuguès i després, físicament molt debilitat, ho va tornar a intentar al Lloret per acabar jugant al Gimnàstica Iberiana del barri. Aleshores, la seva dieta ja era alcohol, droga i més droga. Sense l'abraçada del futbol el tan generós Canito es va anar quedant sol, es va separar de la seva dona i molts dels seus “amics” el van abandonar.
"He pres tot el que es pot prendre (…) Des dels 33 als 35 anys em ficava de tot al cos, fins al·lucinògens. Em donaven seguretat a la vida, perquè les paraules em sortien soles i m'ajudava que les dones m'escoltessin (…) No tinc gaires esperances en el futur, em sento pesant. cia en un esquinçador article el 1996 a Interviu.
L'Espanyol i el Barça es van bolcar llavors amb ell, intentant recuperar una persona que havia caigut del cel a l'infern en molt pocs anys. Però no es va poder fer res, Canito va morir quatre anys després, l'any 2000, després d'una vida intensa plena d'alts i baixos emocionals i d'excessos. Un altre poeta maleït del futbol, el Best de la Zona Franca moria un 25 de novembre cinc anys abans que Best. El Maradona de la Iberiana moria un 25 de novembre vint anys abans que el Diego. Al barri la gent de futbol i de la vida encara pronuncia el seu nom pels camps i les barres de bar. Encara se li recorda amb lacònica nostàlgia José Cano López, el rei del carrer.