CHAMPIONS LEAGUE ANY 2000, VALÈNCIA VS LAZIO
El 5 d'abril de l'any 2000 quedarà eternament inscrit a la història del València CF com la nit en què l'equip valencià, en el seu debut a la Champions League, va desafiar totes les expectatives en enfrontar-se i vèncer la poderosa SS Lazio. Aquell equip, format per figures estel·lars com Nedved, Verón, Marcelo Salas, Inzaghi o Simeone, i construït amb una inversió econòmica considerable, representava un dels més temuts d'aquella Europa de finals del segle XX i principis del segle XXI. Tot i això, el València CF, lluny d'intimidar-se, va demostrar que el cor i la passió de l'equip Che a Mestalla és una arma perillosíssima.
Des del començament, el partit es va convertir en una declaració d'intencions per part del València. Angulo, amb un gol que va arribar als dos minuts d'haver començat el matx, no només va obrir el marcador sinó també el camí cap a una nit que esdevindria màgica. El València, fins i tot sense la presència de Gaizka Mendieta, el seu jugador estrella, va mostrar un futbol vibrant i aclaparador que va sorprendre propis i estranys.
La posada en escena del València va ser de tal magnitud que jugadors com Farinós, Kily González i un Claudio López, que va assumir la capitania en aquell matx i va marcar l'últim gol, van brillar amb llum pròpia. Tot i això, va ser Gerard López qui, amb tres gols producte d'una jugada individual, una pilota parada i una rematada dins de l'àrea, es va convertir en l'heroi indiscutible de la vetllada.
Aquest triomf per 5-2 sobre la Lazio no va ser només un resultat favorable, sinó el començament d'un viatge èpic que portaria el València a superar el FC Barcelona a semifinals i arribar, per primera vegada a la seva història, a la final de la Champions League, que es disputaria contra el Reial Madrid a París. Aquella primera gran golejada del València a la competició va simbolitzar molt més que una fita esportiva; va marcar l'alba d'un equip que, encara que no va aconseguir el trofeu final, va guanyar un lloc d'honor al cor dels seus seguidors ia la història del futbol europeu.
Al final del matx, el mateix Héctor Cúper, tècnic valencianista i conegut pels seus escassos elogis, no va poder més que admirar l'actuació del seu equip, declarant que havia estat "el millor matx de la temporada". El suec Eriksson, al comandament de la Lazio, va reconèixer la superioritat del València amb unes paraules premonitòries: "Aquest València pot guanyar qualsevol equip a Europa" .
Per la seva banda, Gerard, curull d'alegria i orgull, va sentenciar que allò havia estat "el partit més important de la meva vida" , reflectint no només el sentir personal després d'una actuació estel·lar, sinó també el sentiment d'un equip i una afició que, junts, havien demostrat que somiar d'allò més bé és el primer pas per aconseguir l'impossible.