Bayern Munic vs Manchester United, Barcelona 1999
Hi ha partits que es recorden.
I hi ha partits que acaben pertanyent a l'imaginari col·lectiu del futbol.
La final de la Champions League del 1999 al Camp Nou de Barcelona pertany a aquesta segona categoria. No va ser només una final. Va ser el final del segle futbolístic. El tancament perfecte per als anys noranta. L'últim gran drama romàntic abans que el futbol comencés a convertir-se en una altra cosa.
Aquella nit del 26 de maig de 1999 ho va tenir tot: èpica, tragèdia, herois improbables, gegants ferits i una crueltat tan extrema que encara avui costa de creure. És que aquella final de porterassos, samarretones i llegendes va tenir màgia ja abans del xiulet inicial, quan Montserrat Caballé va interpretar "Barcelona" des del centre del camp mirant la pantalla on cantava amb Freddie Mercury. Es preveia una nit de miracles.
Dos imperis cara a cara
El Manchester United arribava llançat cap al triplet. La Premier i la FA Cup ja estaven a Old Trafford. Sir Alex Ferguson havia construït un equip llegendari barrejant veterans, canterans i futbolistes fets per sobreviure al caos. Però arribaven tocats. Sense Roy Keane i sense Paul Scholes.
Els dos centrecampistes titulars estaven sancionats després de la batalla de Torí contra la Juventus FC. Aquell partit ja havia estat una final anticipada: remuntar un 2-0 al Delle Alpi semblava impossible. Però aquell United vivia còmode a la vora de l'abisme.
Al davant hi havia el FC Bayern Munich d'Ottmar Hitzfeld. Un equip construït per dominar Europa. Sobri, físic, intel·ligent i ple de jerarquia alemanya. Venien de guanyar la Bundesliga i havien eliminat el Dynamo Kyiv a semifinals.
I sobre tots ells apareixia una figura gegantina:
Lothar Matthäus.
38 anys, campió del món, Pilota d'Or i supervivent de diverses generacions futbolístiques. Aquella era la seva última oportunitat d'aixecar la Copa d'Europa.
El Camp Nou i el final del segle
Noranta mil persones, Collina arbitrant, les samarretes pesant tones. El futbol encara feia olor de gespa mullada, publicitat estàtica i botes negres. El futbol seguia tenint una mica de tribal i d'imperfecte.
I llavors, al minut 6, va arribar el primer cop.
Mario Basler.
Falta rasa.
Schmeichel enganyat.
0-1.
Mario Basler va celebrar discretament. Quedava un món.
El Bayern controlava el destí
Durant gran part del partit, el Bayern va ser millor i escrivia poesia sobre la gespa.
Jeremies mossegava.
Effenberg manava.
Matthäus ordenava el futbol com un emperador cansat que encara sabia exactament on s'havia de col·locar cada peça.
El United semblava bloquejat. Beckham centrava una vegada i una altra buscant miracles. Giggs apareixia a fogonades. Yorke i Cole amb prou feines respiraven.
El Bayern fins i tot podria haver matat el partit.
Un xut de Scholl al pal.
Una xilena de Jancker al travesser.
El 0-2 flotava sobre l'estadi.
Matthäus: el campió que ja es veia campió
I llavors va ocórrer una de les imatges més cruels de la història del futbol.
Minut 80.
Ottmar Hitzfeld decideix substituir a Matthäus.
L'alemany estava esgotat. Anys després reconeixeria que havia avisat del seu cansament. “Després de 75 minuts li vaig dir a l'entrenador que estava cansat”, va explicar temps després.
Matthäus va sortir lentament i ho feia com a virtual campió.
Va mirar al seu voltant.
El Bayern guanyava.
La Copa semblava seva.
Segurament, en aquest instant, ja se sentia campió d'Europa.
I probablement ho era.
Perquè el futbol a vegades triga uns minuts a destruir-te.
Els dos minuts que van canviar la història
Minut 91.
Córner per al United.
Schmeichel puja a rematar.
La pilota queda morta.
Gol de Teddy Sheringham.
1-1.
El Camp Nou explota. El Bayern es queda congelat.
Però encara faltava alguna cosa més.
Minut 93.
Un altre córner.
Sheringham pentina.
Ole Gunnar Solskjær apareix al segon pal.
2-1.
I allà va acabar el segle XX futbolístic.
Ole Gunnar Solskjær va sortir corrent posseït mentre els jugadors del Bayern queien al terra sense entendre res. Samuel Kuffour picava la gespa plorant. Jancker mirava al buit. Matthäus observava des de fora com la Copa desapareixia davant seu.
Sir Alex Ferguson va deixar una frase eterna:
“Football, bloody hell.”
Les alineacions d'aquella nit
Manchester United
Schmeichel; Gary Neville, Stam, Johnsen, Irwin; Beckham, Butt, Giggs, Blomqvist; Yorke i Cole.
Van entrar: Sheringham i Solskjær.
Bayern Múnich
Kahn; Babbel, Linke, Kuffour, Tarnat; Jeremies, Effenberg, Matthäus; Basler, Jancker i Zickler.
Van entrar: Salihamidžić, Fink i Scholl.
L'últim gran futbol romàntic
Aquella final es va convertir en alguna cosa més gran que un resultat.
Perquè resumia perfectament el que era el futbol abans del futbol modern:
- Equips construïts durant anys.
- Jugadors que envellien junts.
- Samarretes inseparables dels seus amos.
- Remuntades impossibles.
- Herois secundaris.
- Tragèdies esportives irreparables.
I també perquè va deixar diverses de les imatges més humanes que ha donat aquest esport:
Pierluigi Collina consolant els futbolistes del Bayern, Matthäus veient escapar l'única Copa d'Europa de la seva vida quan ja gairebé podia tocar-la.
El futbol modern sembla convertir moltes coses en càlcul.
Aquella nit encara pertanyia al destí.