LA MAJOR FEINA DE LA HISTÒRIA DEL FUTBOL
Els imprevisibles anys vuitanta van donar al futbol un bon grapat de gestes. Encara amb la ressaca de les dues Copes d'Europa del Nottingham Forest de Brian Clough, a Anglaterra l'Aston Villa es va posar fi a l'hegemonia del Liverpool, i l'Ipswich Town va fer també de les seves, tots dos van aconseguir aixecar títols europeus. La dècada a Espanya va començar amb els millors anys del futbol basc, amb la Reial Societat guanyant dues Lligues, cosa que després també aconseguiria l'Athletic Club. En aquells temps en què qualsevol jugava de tu a tu contra qualsevol, l'Hamburg va aixecar la darrera Bundesliga i la seva única Copa d'Europa. Els anys 80 respiraven efervescència, i pel que fa al futbol, una tremenda igualtat avui dia enyorada , nostàlgics ens criden. La Sèrie A, la lliga italiana, va ser la competició on van començar a recalar les principals figures del futbol mundial, i un equip amb què ningú no comptava, el Hellas Verona va ser capaç d'aixecar un scudetto de manera tan espectacular com inesperada.
Era la temporada 84-85, la Juventus comptava amb Platini, Rossi o Boniek, l'Internazionale feia guerra amb Rumenigge i Altobelli, els gols del Milan tenien l'accent anglès de Hateley, Wilkins o del bigotut Virdis , la Roma comptava amb Falcao i Cerezo, la Fioren barcat a Nàpols… fins a l'Udinese comptava amb un altre 10 de llegenda, el brasiler Zico. Per tot això, la matxada del Verona és considerada una de les grans gestes de la història del futbol.
L'ÈPOCA DAURADA DE L'HELLAS VERONA
Tota una aventura gialloblu la del club d'una ciutat que sempre es va deixar endur per la passió i la bogeria. Romeo i Julieta, el balcó, l'amor, sempre seran referència d'un lloc on semblava que la pilota mai no tindria cap importància. I això que el Hellas Verona és un dels clubs més històrics d'Itàlia, amb un nom que ens transporta a l'antiga Grècia, escollit per un professor i els seus alumnes quan es va fundar a les aules el club més gran de la ciutat. Però l'entitat va viure fins a la dècada dels vuitanta entre la modèstia i la mediocritat, i els aficionats de l'estadi Bentegodi veneraven un únic Déu, Gianfranco Zigoni, un excèntric i màgic futbolista amb pèl de clown que era capaç d'asseure's a la banqueta vestida de cowboy. Va ser ell el més boig que hi va haver, el geni i guillat futbolista que va enamorar una ciutat amb els seus gols i el seu carisma; una vegada bolcada Verona amb el futbol, la història més bella i més romàntica encara havia d'arribar al Calci.
Era 1981, el club s'atipava de ser un equip ascensor, fins i tot temia per baixar a la Sèrie C, i un emblema del club Emiliano Mascetti, arribava com a director esportiu i portava amb si un altre exjugador perquè prengués les regnes del vestidor, Osvaldo Bagnoli. A la primera temporada al club, la 81-82, es va aconseguir l'ascens a la màxima categoria, i junts van dissenyar un equip competitiu a base de futbolistes sobrants dels grans, l'únic objectiu: consolidar-se en la dura Sèrie A i treure el cap per les competicions europees. Semblava tasca impossible per a un club amb unes instal·lacions obsoletes, que poc havia d'oferir a aquests joves futbolistes arribats de clubs grans, alguns fins i tot compartien pis, encara que això va fer grup i va unir el vestidor. Però per poder competir, faltava un futbolista dels que atrauen la gent a l'estadi, faltava una referència, un piloter que enganxés l'afició, i l'elegit per encapçalar el projecte del Hellas Verona a la màxima categoria va ser el brasiler José Dirceu, futbolista amb “sex-appeal” procedent de l'Atlètic de Madrid.
La primera temporada a Sèrie A no li va anar gens malament als de Bagnoli, un notable quart lloc i el subcampionat de Copa, perdent a la final davant la Juve. La següent temporada, ja a la 83-84, es va tornar a la final de Copa, perdent aquesta vegada davant la Roma, una altra vegada per la mínima. Faltava poc per materialitzar el somni veronès. Així, que a la temporada 84-85 Mascetti i Bagnoli van fer fora la resta, i van contractar el davanter danès Preben Elkaer Larsen, procedent del Lokeren belga, que venia de fer una bona Eurocopa amb la dinamita vermella, i el defensa alemany Hans-Peter Briegel, pur múscul procedent. El Hellas Verona es feia fort, i Osvaldo Bagnoli ho tenia clar, “una passada i un gol” , joc directe, res de tocar la pilota tontament, un model de joc senzill i bàsic, però tremendament ordenat, que aviat donaria els seus fruits.
Perquè el Verona va aconseguir l'scudetto de manera espectacular, partit a partit anava traient el resultat i lluny de caure com presagiaven els entesos, cada cop es van mostrar més i més convençuts, i sense por a les altures, van acabar l'any 1984 sense conèixer la derrota i amb tan sols 4 gols encaixats , una autèntica. A meitat de la temporada només l'Avellino havia aconseguit derrotar el conjunt “gialloblu”, el somni era possible.
Osvaldo Bagnoli era un home tranquil que entre les quatre parets del vestidor creixia i es convertia en un tirànic motivador. No li va ser difícil convèncer els seus que la embolicada podia ser molt grossa, i l'equip va saber competir en els partits clau, que van tenir els seus moments màgics, com la parada de dibuixos animats del porter Garella davant el Milan, el golàs d'Elkjaer Larsen descalç davant la Juve, l'empat de Briegel davant l'Inter, l'espectacular chia Signora. L'equip no donava la baixada, i el títol es va conquistar el 12 de maig a Bergamo, en empatar contra una poderosa Atalanta. L'alineació d'aquell equip encara es recita de carrer:
Garella, Ferrari, Tricella, Fontolan, Fanna, Volpati, Briegel, Di Gennaro, Marangon, Elkjaer Larsen i Galderisi, els herois de l'aventura més boja del calci mai no explicada.
ELS ANYS POSTERIORS A L'SCUDETTO
Amb l'scudetto del 85 Verona va ser èxtasi i frenesí, però no es va poder consolidar aquell equip gairebé invencible. Els principals jugadors van ser contractats pels grans, tot i això, l'equip va poder arribar lluny a Copa d'Europa, però es va enfrontar amb la Juventus, que va disputar la competició per ser el vigent campió d'Europa, i en una eliminatòria molt polèmica, el Hellas va acabar amb Elkjaer expulsat i amb l'entrenador Bagnoli titllant la Juventus . No va acabar aquí l'aventura europea del Hellas, que a la 87/88 va arribar fins a quarts de la UEFA, sent derrotats pel Werder Bremen. El 1990, l'equip va tornar als inferns.
Per anys el Hellas va ser l'enveja d'Itàlia, Verona encara pot dir orgullosa que és l'única ciutat italiana que sense ser capital de província ha pogut aconseguir un scudetto , i és que aquell equip va ser detall i obsequi per al futbol pur. Va ser el xarrup de limoncello en un sopar romàntic, va ser el bitllet oblidat a la butxaca d'una vella jaqueta, va ser la Teta Enroscada abans de fosquejar, el tatxo que no volen veure els mestres, el crit de Romeu, el mugró de Sabrina, el desig i la campanada, la sorpresa, l'expressio , l'atreviment i el premi a la constància i la feina ben feta. Una boja aventura de quan el futbol era futbol, i res més.