Una selecció canalla

Bulgària era, en la dècada dels 90, un equip de joc anàrquic, un magnífic combinat de futbolistes creatius i atrevits que sortien a mossegar i a donar-ho tot des del minut u fins al noranta. Uns lluitadors d'aspecte canalla que van donar la campanada en l'últim partit de classificació i van deixar a França sense Mundial quan els Bleus ja estaven comprant els bitllets d'avió per viatjar als Estats Units. La victòria per 1-2 dels búlgars al Parc dels Prínceps va ser tota una gesta. La França de Papin, Cantona, Ginola i companyia es quedava fora de la gran cita.

Va viatjar Bulgària als Estats Units i el grup ja va sorprendre a l'hotel de concentració fins i tot abans de disputar el seu primer partit. Allà es podia veure a Hristo Stoichkov i la seva banda bevent terços de cervesa, envoltats de les seves nòvies i dones, fumant cigarrets, jugant a les cartes sense samarreta i lluint gruixudes cadenes de plata. Així era aquella selecció búlgara, sense complexos.

Però mal encaminats anaven els qui pensaven que allò eren Hristo i els seus quatre col·legues del poble. La porteria estava ben defensada per un veterà anomenat Borislav Mihaylov, que ja havia disputat amb la seva selecció el Mundial de 1986 i que, entre el torneig de Mèxic i el dels Estats Units, havia patit una dramàtica alopècia que el va deixar completament calb.

Preocupat per la seva imatge, Mihaylov va jugar tot el campionat amb perruca. I amb risc, perquè si en alguna estirada el perruquí se li hagués desprès, el nom i la imatge del porter haurien donat molt que parlar.

No estava tan preocupat pel seu aspecte el defensa Trifon Ivanov, un defensa de brega i pundonor que lluïa unes impressionants patilles i una aparença gairebé licàntropa. A la medul·lar destacava el malbaratament físic d'Iordan Letchkov, un futbolista amb poc cabell i molt talent, sempre ben recolzat per l'incombustible Krasimir Balakov, amo a més d'un toc de pilota exquisit.

A dalt hi havia molt verí, malgrat no poder comptar amb Lubo Penev per lesió. Sí que hi eren Hristo Stoichkov i Emil Kostadinov, dues serps que gaudien mossegant, dos golejadors nats que arribaven al Mundial en un estat de forma espectacular.

El primer partit el van perdre per 3-0 davant les Àguiles Verdes de Nigèria i tot feia pensar que aquells pobres canalles tornarien aviat a casa. Però en els dos següents partits de la fase de grups els búlgars van arrasar: 4-0 a Grècia i 2-0 a Argentina. Van passar de ronda deixant la imatge d'un equip temible.

En vuitens els va tocar enfrontar-se a Mèxic, un conjunt dur i amb talent que destacava pels uniformes multicolors del seu porter Jorge Campos i per l'eficàcia golejadora de Luis García.

Poc després de començar el partit, una cavalcada d'Hristo Stoichkov va acabar amb una magistral definició del davanter. Una autèntica stoichkovada. Però un penalti força rigorós va permetre a Mèxic empatar pocs minuts després. El marcador ja no es va moure i l'eliminatòria va haver de decidir-se des dels onze metres.

Allí a Mihaylov no li va tremolar la perruca. Va aturar dos llançaments i va classificar Bulgària per a la següent ronda.

En quarts esperava Alemanya, vigent campiona del món i subcampiona d'Europa. Un bloc potentíssim que mantenia la base de l'equip campió a Itàlia 90, amb Illgner, Kohler, Matthäus, Klinsmann i Völler. Semblava un conjunt invencible.

A més, quan Lothar Matthäus va avançar els germans de penalti a l'inici de la segona meitat, tot semblava sentenciat. Però aquells búlgars treien esperit i forces quan menys t'ho esperaves. Primer Hristo Stoichkov, amb un magistral llançament de falta, i després Iordan Letchkov, amb un cop de cap inoblidable, van donar la volta al marcador i van classificar Bulgària per a les semifinals.

En semifinals esperava Itàlia, que venia d'eliminar Espanya amb un Roberto Baggio excels. El davanter italià va marcar en el minut vint després d'una gran jugada individual i, amb prou feines cinc minuts després, va culminar de forma magistral una passada d'Albertini per tornar a batre Mihaylov.

Aquesta vegada Bulgària no va poder sobreposar-se. Va escurçar distàncies gràcies a un penalti transformat per Stoichkov, però l'aventura mundialista acabava allà. Bé, no exactament: encara quedava el partit pel tercer lloc davant Suècia. No obstant això, aquell dia els búlgars semblaven haver esgotat tota la seva energia.

Una selecció que va sorprendre el món i un grup al qual el seu entrenador, Dimitar Penev, concedia una llibertat absoluta per fer el que els vingués de gust. Una selecció irrepetible. Una selecció inoblidable.