Sándor Kocsis, el Cap d'Or que va trobar una segona vida a Barcelona
Quan Sándor Kocsis va arribar a Barcelona el 1958 tenia 28 anys i ja era una estrella mundial. Havia estat campió olímpic, màxim golejador del Mundial del 1954 i un dels davanters d'aquella Hongria que durant uns anys va semblar jugar a un altre esport. Però la seva arribada al Barça no va ser la d'un futbolista que buscava simplement canviar de club. Kocsis havia abandonat el seu país dos anys abans i començava una nova vida lluny de Budapest.
Havia nascut allà el 21 de setembre de 1929, en una Hongria que encara vivia sota el règim autoritari de Miklós Horthy. La seva infància va estar marcada per la crisi econòmica, el nacionalisme i, finalment, la Segona Guerra Mundial. Quan va acabar el conflicte, Hongria va quedar dins de l'òrbita soviètica i els comunistes van anar prenent progressivament el control del país.
Kocsis es va fer futbolista precisament durant aquella transformació. Va començar al Ferencváros i el 1950 va arribar al Kispest, que poc després seria convertit en el Budapest Honvéd, l'equip de l'Exèrcit. Allà es va reunir una concentració de talent difícilment repetible: Ferenc Puskás, József Bozsik, Zoltán Czibor, Gyula Grosics i el mateix Kocsis.
El règim comunista va entendre aviat que aquells futbolistes eren una magnífica eina propagandística. La selecció hongaresa podia convertir-se en l'aparador esportiu de la nova Hongria. I, a més, jugava d'una manera revolucionària.
El seleccionador Gusztáv Sebes va construir un equip en què les posicions eren molt menys rígides que en el futbol de l'època. Nándor Hidegkuti abandonava la posició de davanter centre, Puskás apareixia per tot arreu i Bozsik dirigia el joc des del centre del camp. Kocsis era l'home que arribava a l'àrea per acabar les jugades d'aquell equip impregnat de socialisme esportiu.
Era un davanter extraordinàriament complet, però tenia una especialitat que acabaria convertint-se en la seva firma: el remat de cap. Sabia col·locar-se, mesurar el salt i atacar la pilota en el moment exacte. D'aquí el seu famós sobrenom: el Cap d'Or.
Amb Hongria va disputar 68 partits i va marcar 75 gols, una autèntica barbaritat. Va guanyar l'or olímpic a Hèlsinki el 1952 i va ser protagonista de les dues històriques victòries contra Anglaterra: el 3-6 de Wembley el 1953 i l'1-7 de Budapest el 1954.
El Mundial de 1954
El Mundial de Suïssa havia de ser la culminació d'aquella generació.
Kocsis va començar marcant tres gols a Corea del Sud i quatre a Alemanya Federal. Després en va fer dos al Brasil i dos més a l'Uruguai. Onze gols en cinc partits, una xifra que el va convertir en màxim golejador del torneig.
Hongria va arribar a la final contra Alemanya Federal.
El 4 de juliol de 1954, a Berna, els magiars es van posar 2-0 al davant. Semblava que el Mundial s'acabaria com tothom esperava. Però Alemanya va remuntar i va guanyar 3-2.
Kocsis va marxar de Suïssa amb onze gols i una medalla de plata.
El que no podia imaginar era que aquell estadi de Berna tornaria a aparèixer a la seva vida.
1956: quan el futbol va deixar de ser només futbol
Dos anys després, Hongria va viure un esdeveniment que canviaria la vida de Kocsis.
A l'octubre del 1956 va començar una revolució contra el règim comunista i la influència soviètica. Durant uns dies, el país va semblar recuperar una llibertat que feia anys que reclamava. La Unió Soviètica va respondre enviant tropes i la revolució va ser aixafada.
Kocsis estava fora d'Hongria amb l'Honvéd, disputant la Copa d'Europa. L'equip es trobava a Espanya quan la situació política es va tornar irreversible.
Alguns jugadors van tornar.
Altres van decidir quedar-se a l'estranger.
Kocsis va ser un d'ells, juntament amb Puskás i Czibor. L'home que havia estat una de les cares de l'Hongria comunista es va convertir de sobte en un exiliat. El mateix Barcelona recorda que Kocsis va fugir del país després de la intervenció soviètica i que va arribar al club el 1958 procedent del Young Fellows suís.
Tenia 28 anys.
I començava de nou.
Barcelona
El Barça va fitxar Kocsis i Czibor el 1958. A Barcelona ja hi havia un altre hongarès que havia hagut d'abandonar el seu país anys abans: Ladislao Kubala.
La ciutat que van trobar tampoc no era la Barcelona cosmopolita que coneixem avui.
Espanya portava gairebé vint anys sota la dictadura franquista. La Guerra Civil havia deixat una societat profundament marcada i la repressió política i cultural continuava present. Al mateix temps, Barcelona estava creixent ràpidament gràcies a la industrialització i a l'arribada de centenars de milers d'immigrants procedents d'altres parts d'Espanya.
I el Barça també estava creixent.
El Camp Nou acabava d'inaugurar-se el 1957 i el club començava a adquirir una dimensió social cada cop més gran. En aquells anys va augmentar enormement el nombre de socis i l'estadi es va convertir en un dels grans espais col·lectius de la ciutat.
Kocsis va arribar just en aquell moment.
I futbolísticament, l'impacte va ser immediat.
En la seva primera temporada, 1958-59, va guanyar Lliga i Copa. En la següent va tornar a conquerir la Lliga i va afegir la Copa de Fires. Durant vuit temporades va formar part d'aquell Barça juntament amb Kubala, Czibor, Luis Suárez, Evaristo i altres grans futbolistes.
El Barcelona comptabilitza 240 partits i 164 gols de Kocsis amb el primer equip, a més de dues Lligues, dues Copes d'Espanya i dues Copes de Fires.
Però el destí encara li tenia preparada una última coincidència amb Berna.
El 1961, el Barça va arribar a la final de la Copa d'Europa contra el Benfica.
Es jugava al Wankdorf.
El mateix estadi on Kocsis havia perdut el Mundial set anys abans.
El Barcelona va perdre 3-2. Kocsis va marcar un dels gols i Czibor l'altre, però la Copa d'Europa es va escapar en una final recordada per la quantitat de pilotes que van enviar al pal els atacants blaugranes.
Dues grans finals perdudes.
El mateix resultat i el mateix escenari.
Kocsis va continuar al Barça fins al 1966 i, dos anys després, el club li va organitzar un partit homenatge contra l'Hamburg.
Per llavors, Barcelona ja era la seva ciutat.
Els últims anys
Després de retirar-se, Kocsis va continuar vivint a Barcelona. Va treballar en diferents activitats relacionades amb el futbol i va arribar a regentar un bar de copes.
Però els seus últims anys van ser difícils. La seva salut es va deteriorar greument i va patir una malaltia que els metges consideraven incurable. El 1979 va ingressar a la Clínica Quirón de Barcelona, afligit de forts dolors d'estómac. Havia estat operat uns anys abans i també havia viatjat a Hongria per consultar especialistes.
El 22 de juliol de 1979, amb 49 anys, va caure des de la finestra de la seva habitació, situada a la quarta planta de la clínica, i va morir.
Durant anys s'ha afirmat que Kocsis es va suïcidar. Tanmateix, les informacions publicades immediatament després de la seva mort van ser molt més prudents. El País explicava que es desconeixien exactament les circumstàncies i que s'havia especulat amb el suïcidi a causa de la gravetat de la seva malaltia, encara que no pot afirmar-se com un fet demostrat. Igualment va ser un drama.
Va ser enterrat a Barcelona. Els seus antics companys van acudir al funeral i Kocsis va quedar durant dècades al cementiri de Montjuïc.
El 2012, però, va tornar a Budapest.
Les seves restes van ser traslladades a la Basílica de Sant Esteve el 21 de setembre, el dia en què hauria fet 83 anys. Allà va tornar a descansar al costat d'alguns dels grans noms de la història del futbol hongarès.
I així va acabar una història que va començar a la Budapest d'entreguerres i va passar per una guerra mundial, el comunisme, una revolució, l'exili i la Barcelona del franquisme.
Kocsis va ser campió olímpic, màxim golejador d'un Mundial, subcampió del món i un dels grans davanters europeus dels cinquanta. A Barcelona va guanyar sis títols i va marcar 164 gols.
Però la seva història és una mica més que les seves estadístiques.
Va ser un d'aquells futbolistes a qui la política va obligar a canviar de país. I Barcelona va acabar convertint-se en el lloc on va poder reconstruir la seva vida.
Va arribar com un exiliat hongarès de 28 anys.
Va marxar del futbol com una llegenda del Barça.
I durant tots aquells anys, quan la pilota s'elevava cap a l'àrea, continuava passant el mateix:
Kocsis sabia exactament on anava a caure.
El Cap d'Or.