Ja toca, ja estem una altra vegada, ens tornem a posar pesats quan l' Europa visita el Sant Andreu . Sí, el cap de setmana que ve toca derbi: el 30 de març a les 19:15h es jugarà a l'estadi Narcís Sala el partit de l'any.
Fa no gaires anys, aquest era un partit més del grup V de Tercera Divisió, on un podia anar tranquil·lament a l'estadi i treure la seva entrada 20 minuts abans del matx. Tot i que en aquest mateix grup competien altres clubs històrics de la ciutat de Barcelona, com el Júpiter, Sants, Montañesa o Martinenc , el partit que més expectació generava entre els aficionats al futbol modest era el que enfrontava Europa i Sant Andreu. Tenia una atmosfera especial, encara que molt allunyada del soroll mediàtic que ara acompanya cadascun dels seus enfrontaments.
El Clàssic de Barris
Si l' Huracan vs. Sant Lorenzo és reconegut a Argentina com el clàssic de barris , el derbi entre La Vila (Gràcia) i el Poble (Sant Andreu del Palomar) podria ser el gran clàssic de barris a nivell estatal. No hi ha una rivalitat més gran entre dos equips de barri a tot el futbol espanyol. Sens dubte, és el gran derbi de Barcelona, de Catalunya i de tot l'estat.
Dos clubs històrics
El Club Esportiu Europa va ser fundat el 1907 al barri de Gràcia (abans una vila independent de Barcelona). És un dels clubs històrics del futbol català i espanyol, sent fundador de LaLiga el 1929. Després dels seus meravellosos anys 20 i 30, ha jugat principalment a Tercera Divisió i s'ha convertit en un referent del futbol formatiu a Catalunya, així com del futbol femení. El seu estadi, el Nou Sardenya , ubicat a l'ombra d'un edifici gegantí, conserva part de l'essència del futbol d'una altra època.
La Unió Esportiva Sant Andreu va néixer el 1925 al barri de Sant Andreu, Barcelona, després de la fusió de diversos clubs locals. Ha estat un equip competitiu a Segona Divisió i Segona B, i ha disputat partits importants de Copa del Rei. El seu estadi, el Narcís Sala , és un emblema de la passió andreuenca. El seu ambient és el més semblant a una pista argentina que un pot trobar al futbol espanyol.
Els colors dels dos equips evoquen un romanticisme perdut al futbol modern: el Sant Andreu amb la seva quadribarrada i l'Europa amb la seva escapulada blanca i blava, decorant fins i tot els futbolins dels garitos més genuïns (o hipsters) de la ciutat.
Un creixement paral·lel
Alguna cosa ha hagut de passar perquè aquests dos clubs històrics, que van patir importants crisis en temps moderns, pengin el cartell de “no hi ha entrades” setmanes abans dels enfrontaments. Per què?
La clau ha estat l'impacte de les grades d'animació. Desperdicis , fundada el 2007, defensa una filosofia antiracista, antifeixista i catalanista. Ha creat un vincle molt fort entre el sentir majoritari del barri i el club, al qual se sumen jugadors, cos tècnic i treballadors. L'afició de la UESA és cada vegada més nombrosa i mai no abandona l'equip, sense importar la distància.
Eskapulats , va néixer el 2013, i amb el temps han passat de ser quatre gats darrere de la porteria a omplir completament el fons a cada partit. Els seus enganxosos càntics han atret més europeistes i han convertit el Nou Sardenya en un espai de reivindicació social. Sense ells, seria impensable que el club hagués adoptat estatuts contraris al racisme, el feixisme, l'homofòbia i el masclisme, i que s'hagués convertit en un altaveu contra la gentrificació de Gràcia.
L'apogeu d'aquestes aficions joves (i polititzades), juntament amb l'alt cost del futbol professional, ha provocat un retorn al futbol de barri on els veïns es retroben amb l'anhelat futbol de proximitat. Les dues aficions s'oposen al futbol negoci i han protagonitzat diverses protestes sobre això.
Elles (les aficions) són les protagonistes de cada derbi, amb les seves batalles de càntics, tifos, rebudes amb fum i bengales, evocant (sense cap nostàlgia) aquell futbol que ja se'n va anar , mentre traslladen la seva passió als futbolistes. El partit d'anada, disputat al Nou Sardenya, va ser un exemple: un vibrant 3-5 en una primera part suspesa després de la caiguda d'una tanca que no va aguantar la pressió del moment.
Sold Out
Les imatges del gran clàssic de barris arriben a tothom. Groundhoppers de tot arreu viatgen a Barcelona només per presenciar-ho. Alguns fins i tot s'han fet socis. El derbi ja és un producte més en una ciutat convertida en parc temàtic , però també un bastió antifeixista al futbol català. No hi ha focus reivindicatiu més gran a Barcelona, que aquest clàssic de barris. L'atmosfera és tan gran que cap futboler local s'ho vol perdre. Es retransmet en directe i les imatges de la prèvia, les entrades, els mosaics i, per descomptat, els gols es faran virals. Un derbi cada cop més difícil de veure en directe, és el preu que cal pagar en fer-se “popular”.
La festa del futbol popular?
Aquest duel és conegut també com el derbi del futbol popular. Però amb tots els respectes als dos clubs, aquest partit no representa la festa del futbol popular, sinó la màxima rivalitat entre clubs de barris propers. No és com l'Unionistas-Logroñés on les aficions s'agermanen i celebren juntes des de la prèvia. Encara falta fraternitat entre les dues torçades , i el desplegament policial n'és mostra. A més, cap dels dos clubs forma part de la xarxa de clubs que conformen el “futbol popular” (clubs autogestionats pels aficionats). L'Europa, encara que propietat dels socis, no té el nivell d'autogestió d' Unionistes, Ceares, Ciutat de Múrcia o SD Logronyès, on es vota qualsevol decisió mitjançant el conegut sistema d'“un soci, un vot”. El Sant Andreu, en mans d?un inversor japonès, segueix lluny de ser un club democràtic malgrat que (de moment) es té molt en compte el pensament majoritari de l?afició.
El derbi més calent dels darrers temps
Després d'anys a Tercera, la marea social va provocar un creixement esportiu paral·lel reflectits en ascensos a Segona Federació. Diumenge, l'Europa arribarà al vetust Narcís Sala com a líder i el Sant Andreu n'és el perseguidor, a només un punt.
Fa poc jugaven contra Sants, Júpiter, Martinenc o Montañesa. Avui, miren de reüll el futbol professional. Gran part del mèrit és d'aquells joves que van fundar les grades d'animació. Només en pot pujar un; tot sembla indicar que serà un dels dos, l'altre jugarà el playoff d'ascens tret de depressió postclàssic. Diumenge molts ens aixecarem amb allò de “què bonic és aixecar-se i saber que hi ha derbi a Barcelona”
Però quin derbi ens espera!