No sé que té la Ciutat de les Arts i les Ciències que no m'agrada, l'evito, l'esquiu, ni la miro. Jo el que gaudeixo de les meves trobades amb la ciutat de València és passejar pels carrers baixos del barri del Carme, per les seves placetes i amagatalls, endinsar-me al seu cor de carrerons i despistar-me pels bars. Allà, de vegades, s'ensuma i, sempre s'observa, el rastre de l'esprai que va recuperar uns carrers plens d'història. Entre els seus molts grafits que decoren murs, persianes i façanes, n'hi ha un a qui he d'honrar als meus camins per la ciutat del Túria: “Gràcies Escorpí” resa el mural que ensenya a un futbolista bigotut celebrant un gol abraçat entre les xarxes. Al pit l'escut de la ratapinyada sobre un fons vermell amb les lletres Luanvi i Mediterrània .
Pura fantasia. Hauria estat bonic que acabés així una preciosa història de futbol colombià-valencià, amb la ciutat lloant als murals Victor Hugo Aristizábal, al costat de Món o Kempes. O fins i tot més, al nivell de veneració que té la ciutat de Nàpols amb Maradona. Hauria estat bonic menjar-se un entrepà de sípia, o de llonganisses amb patates (sí, els valencians mengen així) entre ancians de veu caçallera explicant anècdotes dels dies gloriosos de l'Escorpí, sota fotos i retallades de diaris de l'època: el seu gol al Madrid, el Milan de Champions, la Liga a Champions. Però la realitat és la que és, als bars de les avingudes de Suècia o d'Aragó no hi ha ni rastre del personatge colombià. Què va passar perquè un davanter amb tant instint passés amb molta pena i res de glòria per Mestalla? Què hauria pogut passar? Què va ser del verí de l'escorpí?
EL DEBUT D'ARISTITZABAL AL VALÈNCIA
Març de 1994, València en plenes Falles i Mestalla cremant com de costum. Paco Roig havia arribat a la llotja i en poques setmanes van passar per la banqueta Che Héctor Núñez, Paco Real i Gus Hiddink. El primer fitxatge de l'era Roig va ser Víctor Hugo Aristizábal, que s'estrenaria en un marc incomparable: el Santiago Bernabéu. Aquella tarda-nit el temple madridista viuria un duel que ha passat desapercebut amb el pas de la història però que gràcies al YouTube podem rememorar amb la veu del gran Miquel Àngel Picornell. Sí, nits de futbol a Canal 9, l'anunci de Bancaixa, la xilena de la X, la Nit d'erotisme i l'àrbitre sempre en contra del València. Tot cal dir que, aquesta vegada, i sense discussió, l'atracament va anar a mà armada, i el gran perjudicat el nostre “Escorpí” Aristizábal, que, a ulls del línier, queia en tantes fores de joc com pilotes tocava. Fins quan partia del seu camp el maleït jutge de línia aixecava la bandera. Es va desesperar el nostre protagonista, que hauria començat el seu camí a la Lliga amb molt bon peu.
Encara amb jet lag va partir com a titular vestint aquell dia de vermell gairebé grana, i en una de les seves primeres jugades va combinar magistralment una paret amb taló inclòs amb un encara semidesconegut Gaizka Mendieta perquè el ros batés Buyo amb un dels seus inapel·lables trets a porteria. Il·lusionava l'escorpí en les seves primeres pilotes, en un partit estrany, de les poques en què Prosinecki va delectar la parròquia blanca, fins i tot va marcar (clar fora de joc) i va crear innombrables ocasions. També va anotar Dubovski, i un tal Álvaro Cervera amb una jugada dels seus. Hierro, també ho va fer de trallada llunyana i el Reial Madrid va acabar guanyant per 3 a 2 un partit marcat per (com ja hem explicat) els incomprensibles fores de joc assenyalats al que estava cridat a convertir-se en el referent del gol del València després de Lubo.
I és que els registres d'Aristizábal espantaven a Colòmbia. Parella de ball de Faustino Asprilla va ser tot un ídol per a l'afició d'Atlètic Nacional. 206 gols va celebrar l'afició verdolaga al tontún de les genialitats d'un escorpí indomable que també va ser llegenda a Brasil, golejant per a Sao Paulo, Santos, Cruzeiro, Esporte Clube Vitoria i Coritiba. A Europa, no obstant, l'escorpí es va quedar sense verí, potser tot hauria canviat de mullar al Bernabéu, potser aquelles banderes van canviar alguna cosa més que la història d'un davanter de molt calibre.
En els seus somnis, alguna d'aquelles carrerons retratant Manolo Sanchis acabava batent Paco Buyo. Però l'infaust línier es va creuar en la seva fantasia real. Així és la Lliga. Aristigol, a partir de llavors Aristifora, el millor futbolista del món sense pilota, va dir d'ell Pacho Maturana , el savi. Cap gol en partit oficial, tot i tenir una bona prima per fer-ho. Mals números per a un futbolista que va aterrar il·lusionant i va marxar per la porta de l'oblit.
València no va ser terra per a escorpins, o alacrans. Tant se val. No hi ha cap record del pas de Víctor Hugo pels amagatalls més austers de la ciutat de València.
Il·lustració: Ralf