Màgic González: la llegenda que Cadis mai no va voler desmentir
A Cadis no cal que les històries siguin veritat perquè es comptin amb un somriure d'orella a orella. I si el protagonista és Jorge “Màgic” González , menys encara. El salvadorenc va ser més que un futbolista: va ser un artista de la pilota, un bohemi de l'àrea, un geni que jugava quan volia… i quan volia, mare meva, no hi havia defensa que el parés.
A la ciutat, encara hi ha qui ho recorda caminant per la platja de la Caleta amb la mateixa calma amb què regatejava mig equip rival. I és que Màgic no necessitava gimnàs, ni preparadors personals, ni dietes estrictes: el seu fort era talent pur, d'aquell que se'n té o no.
La llegenda del Carranza
Entre totes les anècdotes que hi circulen, n'hi ha una que es compta amb una brillantor especial als ulls: la del Trofeu Carranza contra el Barcelona . La història –que, com tota bona llegenda, ningú sap ben bé qui va començar– diu que el Cadis se'n va anar al descans perdent 0-3 i que Màgic, que suposadament havia arribat en estat etílic , va sortir a la segona part per obrar el miracle. Resultat: remuntada històrica i triomf gadità per 4-3.
Bonica, eh? Doncs... no va passar així.
La realitat és que aquell 26 d'agost del 1983, el Cadis i el Barcelona van jugar el partit de consolació del Carranza i els grocs van guanyar 3-1. I Màgic no va arribar borratxo al descans. Ni falta que feia.
Quan la veritat importa menys que el somriure
Però a Cadis, com al bon carnaval, la veritat no és tan important com la història que s'explica. Perquè encara que el resultat no fos el de la llegenda, tots preferim imaginar Màgic sortint del vestidor, trontollant una mica, somrient a la grada i destrossant el Barça a base de gambetes impossibles.
Perquè Mágico González va ser això: un jugador que no necessitava èpiques inventades… però que, si se les inventaven, tampoc no passava res. Al cap ia la fi, qui vol destruir un bon mite quan fa tan feliç la gent? 